Hi ha noms que expliquen una història. Quan un grup de jóvens establits a Barcelona va haver de decidir com batejar l’equip amb què començarien a competir, no hi va haver gaires dubtes: Ebrenc FC. Jugaven lluny de casa, però la majoria compartien un mateix origen: les Terres de l’Ebre.
Com tants altres jóvens del territori, havien marxat dels seus pobles per a estudiar, treballar o començar una nova etapa. Barcelona els havia ofert oportunitats i havia acabat convertint-se en l’escenari de la vida quotidiana. Cadascú havia seguit el seu camí, en l’educació, l’empresa, la comunicació, la sanitat o l’esport, però la distància també havia reforçat les ganes de conservar els vincles amb el lloc d’on venien. L’Ebrenc FC és, en este sentit, una petita expressió de la diàspora esportiva ebrenca.
Per a molts dels seus jugadors, el futbol ja formava part de la vida abans d’arribar a Barcelona. Alguns havien passat pels camps i vestidors del Xerta, la Rapitenca, el Jesús Catalònia, el Tortosa o el Roquetenc. Quan se van retrobar lluny de casa, continuar jugant plegats va ser gairebé natural.
Al principi, l’objectiu era modest: trobar-se una vegada a la setmana, jugar un partit i xalar una estona. Més que competir, buscaven una excusa per a veure’s. Recuperar, durant unes hores, aquella normalitat dels pobles, on quedar amb els amics resultava molt més fàcil.
Amb el temps, l’equip també ha incorporat jugadors que no són de les Terres de l’Ebre però que han acabat formant part de la colla. Perquè l’Ebrenc s’explica tant per la procedència com pels vincles que s’han anat construint.
Viure fora, a més, modifica la mirada sobre el lloc d’origen. Allò que abans era quotidià adquirix una altra dimensió: l’accent, determinades expressions, les bromes, les festes majors o els carrers del poble. És aquella complicitat que apareix sovint quan dos ebrencs coincidixen lluny de casa.
En alguns jugadors, els dos mons conviuen cada setmana. Bernat continua jugant al Roquetenc i Roger, al Xerta. Entre setmana fan vida a Barcelona i vestixen la samarreta de l’Ebrenc; quan baixen a casa el cap de setmana, tornen als camps on han jugat sempre.
Aquella trobada setmanal que havia començat sense grans pretensions també va anar creixent esportivament. Van arribar les victòries i, finalment, dos lligues consecutives.
Els trofeus, però, només expliquen una part de la història. L’altra passa al vestidor, als sopars després dels partits, a les bromes i a les converses. Entre faenes, horaris i obligacions, trobar un parell d’hores per a coincidir és una manera de mantindre unida una colla que la vida havia dispersat.
Per això, l’Ebrenc FC és més que un equip. És una manera de recordar que la pertinença a un territori no depèn necessàriament de viure-hi. Les Terres de l’Ebre també viatgen: en l’accent, en les amistats, en els costums i en esta particular diàspora esportiva.
Cada setmana, quan estos jugadors salten al camp a jugar, a Barcelona, hi surt també una petita part de l’Ebre.
